TRIENT
Estem esperant a Paco en el control, sabem que a partir d'ara, serà difícil
veure'ls junts una altra vegada. La impressió que ens deixa en Champex-Lac va
ser molt bona, però són molts els quilòmetres que porta en les seves cames, i
és a partir d'ara quan la carrera situa a cada corredor en el seu lloc.
Sabem que Paco va en carrera al 100% per la seva forma d'estar en el
control. Ens escolta però no ens mira, ens fa preguntes…“fa molt que ha sortit
el corredor d'abans?”…o deixa anar les seves sentències…”no puc més, però vaig
a donar-ho tot” “que es preparen”. Beu i menja mes tranquil que els seus
anteriors companys de carrera. És increïble, realment, és una sensació nostra,
o és cert que ho té tot controlat? De totes maneres, ací, no es pot cantar
victòria en cap moment. Sabem contra el que lluiten.
Hem vist com la
classificació del top 10 vària de control a control, com grans corredors com el
gran Kupricka, van perdent posicions…, tenim clar que fins a Chamonix no
acabarà el nostre sofriment.
Ens comenta que Víctor ve
malament, sofrint molt, però que és un valent. Mira el perfil, pensa i
diu…Només són dues pujades i dues baixades el que em queda…Paco està
començant a vèncer en aquesta guerra.
Estem més que nerviosos
per veure arribar a Víctor, si Paco ens dóna certa tranquil·litat, sabem que el
nostre amic Víctor està lluitant una guerra particular. Si a la barbaritat de
quilòmetres, pujades interminables, baixada trenca cames, li uneixes que el teu
cos decideix abandonar-te…només et queda pensar fins a quan seràs capaç de
mantenir-te en la batalla.
A partir d'ara, Víctor haurà de lluitar en solitari…ens
costa, però confiem que es done el miracle…
Arriba Víctor, entra al
control…de l'emoció de Paco, passem a moments durs, Víctor segueix sense
menjar, no hi ha cos humà que pugue aguantar això. Segueix amb els problemes
estomacals, que s'aguditzen. El seu genoll ja no és problema…no perquè no li fa mal, sinó perquè es prioritza en la gravetat d'altres “mals”. Li canviem l'embenatge en el genoll. Tirarà la tovallola?. Ens diu que va desfet, però va a
sortir…
Li expliquem el que li queda. Una pujada fins a Catogne, d'uns cinc
quilòmetres, per després baixar fins a Vallorcine, altres cinc quilòmetres.
Allí tornarem a veure't, li diem per tranquil·litzar-ho. No vol sentir-ne de
les baixades. Li tornem a insistir que cal que menge, és obligat. Sinó ho fa,
és impossible que arribe a Chamonix. Ha d'aprofitar la pujada que li ve, per
intentar menjar.
En aquests moments va
bastant tancat de ment. Li comentem com va la cursa, va el 36…No ens
creu, riu, però un riure desconfiat, com al que li estan enganyant…Víctor està
lluitant amb totes les seves forces per mantenir-se en aquesta cursa, sense
saber, que l'està vencent, sense saber el carreron que s'està marcant…
Surt del control, a
partir d'ara, fins a meta, la seva única arma va a ser la seva ment, i la
impressió és que la seva ment també comença a acusar la duresa de la batalla.
Recollit el avituallament, ens traslladem a Vallorcine. Ací el grup creix. S'uneix
Rubén, recuperat ja, al costat dels amics de Benicassim Runners que formaven
al costat de nosaltres l'expedició de Les Tines.
VALLORCINE
Ens situem al final de la
llarga baixada que els porta de Catogne. Arriben les segones classificades en
xiques, Nuria Piques i poc darrere Emma Roca. Pensem en com havien passat per Trient…ja ha d'estar en caure Paco. Allà a dalt es veu
un corredor de vermell, ens emocionem…No és Paco!!...un altre corredor, un
altre…i torna a arribar un altre de vermell…És Paco!!!!!! Crits i més crits,
una alegria que ens omple a tots, ens contagiem.. Paquito baixa “a saco”,
ganivet en boca, ja no va a parar fins a Chamonix…Arriba al control, li mirem
la cartutxera, i ací estan, els últims cartutxos, els que fan mal. Ens diu
que va a donar-ho tot en el que queda, una pujada fins a Le Flegere i baixada a Chamonix.
Té en el cap baixar de 26 hores, i ho va a donar tot. Beu i menja, poc, ara
està inquiet, sap que li queda una última pujada i una baixada d'infart.
Segueix mantenint la posició, però li fem saber la debilitat que mostren els
que van per davant de ell…Li diem que ara ja ho ha de donar tot, que té guanyada
aquesta guerra…que gaudeixi del final, el seu somni està cada
vegada mes a prop.
Li donem els últims
ànims, i ens acomiadem fins a Chamonix, a la sortida del control, tot el grup
li anima a mort, intentant fer menys dura la seva tasca.
Ara ens toca a esperar a
Víctor…el desavantatge que portava respecte a Paco solament eren de 10’. Era cert, encara que els
seus rostres reflectien unes cares diferents, els seus mèrits eren semblants.
Havia d'entendre això, havia de creure's el que estava fent, la qual cosa
estava aconseguint.
Passen els deu minuts i
no arriba….Volem pensar que ha pogut menjar, que durant la pujada a Catogne,
s'ha obligat a menjar, encara que sigue aliment líquid. Per fi apareix,
entre els arbres, ve caminant. Ningú vol comentar res…surt al clar, li cridem,
i corre, baixa corrent, baixa a bon ritme…Subidon dins de l'expedició, la gent
no para de cridar-li i nosaltres entrem al control una altra vegada…l'esperem dins..Segur que ha menjat, s'ha recuperat, jeje, sospirem alleujats que
tot acabarà bé.
Entra al control….i és
difícil narrar les següents escenes. Víctor explota a plorar. Sentat a un banc, amaga
el seu cap entre els seus genolls. Tot el dolor que ve suportant flueix a
través de les seves llàgrimes. Ací entenem que és inhumà el que ve
suportant…Ací entenem el significat de la paraula Elite, la qual cosa els
diferencia a corredors com Paco, com ell, com d'altres que admirem, de la resta
de mortals.
En aquest moment em
bloquege, no sé que més se li pot dir, com animar-lo. Lola accedeix al control, restringit, no sé com ho fa però els convenç per colar-se dins. És una ajuda en aquests moments.
Ens ensenya l'ampolla
d'aliment. No ha begut ni una gota….Diu que no pot més, que els seus genolls no
aguanten, i el seu estómac, menys. Li diem que ha fet una gran carrera, que si
no es veu en condicions, que pare. No ha de demostrar res a ningú, la gent ja
sap qui és. Li diem que si no menja, no podrà seguir…s'aixeca comença a passejar
pel control…Lola l'anima, el tranquil·litza, li comentem que està fent una
carrera per emmarcar, que malgrat ell creure que no va bé, manté la mateixa
posició, fins i tot ha guanyat una plaça des de Trient. Li diem que ja ha fet
història en aquesta carrera, que no passa res si ací la deixem…
Alguna cosa desperta en el seu cap, agafa una barrita, i comença a menjar, beu, ens mira, el seu cap
s'ha alliberat, ens diu que va a seguir, que vol acabar. En la seva cara, ara
es reflecteix el convenciment que va a ser capaç d'aconseguir la gesta,
pregunta quant queda…segueix menjant, poc però segueix menjant. Ens sembla
increïble, sobrenatural, respira profundament, agafa aliment, que li recordem
que ha d'anar menjant-ho a poc a poc en la seva pujada fins a Le Flegere. Al final
surt del control. Ens mirem allí dins, sense saber si hem fet bé o no pensant com aquest cos és capaç de seguir corrent. Abans de
res li hem dit, l'important és la salut, i que no ha de passar aquesta ratlla.
Per malament que el veiérem, sabíem que en tot moment, Víctor tenia clar
aquest punt, i no anava a traspassar els límits que li marcàvem.
Bé, ferit de mort, Víctor
s'havia aixecat fins a 3 vegades, el genoll, l'estómac i l'esgotament físic, li quedava una dura pujada, però que li podia
anar fins a bé, i una temuda baixada fins a Chamonix….Aquí sabíem que anava a
sofrir el que no estava escrit pels seus genolls.
Surt del control, i els
nostres li empenyen amb els seus crits….És dur veure l'escena que a continuació
presenciem, la preocupació de la seva entrenadora Lola, del seu amic Javi, de
tot el grup, i sobre tot, les llàgrimes dels seus pares i del seu amic Rubén. És
difícil quan et pregunten com va? contestar la pregunta, toca mentir, o tal vegada més que mentir, minimitzar el
problema. Ja fa quilòmetres que anàvem rebaixant la gravetat del tema,
Víctor no anava bé, físicament, però es mantenia davant amb els millors, i això
ens ajudava a convèncer a la resta que la cosa marxava bé....no calia preocupar a tothom. Però ara ho havien vist,
sabien que anava al límit…així i tot, els vam convèncer perquè no es
preocuparen. Víctor era dur, fort, era de la Elite. Víctor
sortia camí a Chamonix per acabar la seva pròpia història, s'havia obstinat
que la història no anava a acabar allí.
CHAMONIX- META
Son les 18:00 en Chamonix, els carrers plens, tots
esperant a amics, familiars, tots nerviosos. La nostra expedició no podia ser
menys. Ningú volia fer càlculs, però pensàvem que Paco podia (havia de?)
tardar. Pocs eren
sabedors de la intenció que portava, baixar de 26 hores...i pocs eren sabedors
de com se les gasta el nostre valent amic. Segurament volava des de Le Flegere
a Chamonix, amb cara de roïn, recollint cadàvers.
Anaven
arribant a comptagotes, quan de sobte, apareix, el xèrif de Chamonix, ferit per
mil fletxes...fletxes que no havien pogut amb ell. És llavors quan s’enfilà pel
carrer que desemboca a la plaça de l'església...obre els braços per abastar més
si cap el carrer, per a respirar tot l'aire de Chamonix. En aquest moment
apareix entre els núvols el Montblanc, tampoc vol perdre's això. Paco V
d'Espanya tornava a fer història, aquesta vegada lluny de la seva terra. Havia
conquistat terres franceses....una vegada més, Paco ho havia aconseguit...
 |
| l'entrada del xèrif !! |
Part del grup
ens girem cap al rellotge...encara que això era el de menys...la batalla
l'havia guanyat de totes maneres. Eren les 18:10h. En 25h40' havia derrotat a
l'UTMB. Rèiem, tot el grup estava feliç, és increïble la sensació de veure arribar
a un amic a la meta de Chamonix, veure la seva cara de felicitat, la seva cara
d'emoció, ràbia continguda...La seva cara d'haver complert un somni.
Vam anar tots a
abraçar-ho, era increïble el que havia fet, i allí estava paquito, després de 25 hores i poc per la
muntanya, parlant com una cotorra...jajajajaaj, què gran Paquito. Li obliguem a
tapar-se, i li fem beure...És un moment gran, màgic. Paco malbarata alegria,
emoció. Els que el coneixeu ja us podeu imaginar el moment. Sembla que no
està cansat, parla i parla, sense parar...
Li deixem per
anar a rebre a Víctor...alguna cosa ens deia que anava a aguantar, estàvem
confiats, sabíem que el pitjor ja havia passat en Vallorcine, què més li podia
passar???. Ens situem tots al carrer d'accés a Chamonix.
Havia passat
mitja hora de l'entrada de Paco, ens miràvem, tibants, nerviosos, bé, era
possible que al final els seus genolls haguessin cridat prou. Fer el final
caminant?? eren 800
metres de desnivell negatiu, i no arriba a 8
quilòmetres. Massa càstig després de 160 quilòmetres. Intentem convèncer-nos que
és possible que aquest siguera el motiu
L’última llum del
dia cau a Chamonix. El Montblanc avisa que no va a esperar molt més...No volem
pensar en el pitjor.
Alguns del grup
es van a la recerca de Víctor...ja passa mes d'una hora...
En meta tots
en silenci...els companys del GR33, Tico i Eladi (Penyagolosa Trails), els
companys de Benicassim Runners, ningú ho admetíem, però començava a haver-hi
una gran preocupació dins de nosaltres. Era igual al club que defensava...era
un amic, un company, un boig més, com nosaltres, que intentava fer realitat una
il·lusió, un somni... Volíem veure-l arribar!!
Al lluny vènia
la batucada...No era moment de festes...no sinó arribava Victor, almenys, que
ens digueren alguna cosa….on parava…per on podia estar.
En megafonia
anunciàven als corredors que anaven arribant al poble. De sobte algú del grup
li sembla sentir el nom...Victor Bernad. Però no arribava. Els únics que estaven
arribant eren la gent de la
batucada. De sobte, pel mig, un guerrer, vestit de blau,
trencava la formació i s'apoderava del carrer....Era ell, trencat, fet pols,
ferit, molt ferit, però era ell. Havia vençut!!!
El Montblanc
havia esperat, sabedor de la gesta que s'estava escrivint a les seves terres
per part de dos cracks, guerrers de la nostra província.
Una altra
vegada abraçades i mes abraçades...plors i moltes rises, i directes al servei mèdic...El
guerrer arribava ferit, però no havien pogut amb ell.
Tal vegada
resulte exagerat el relat, i els podem assegurar que ens agradaria que fos
així. Però no, fins i tot creiem que mai arribarem a poder explicar el que els
va costar, tant a Paco com a Víctor (especialment a Víctor), aconseguir aquest
triomf.
Així acabava
una gran setmana, riures i més riures, bons moments, i dolents, si dolents pel sofriment,
però que van fer encara més gran aquest final.
Des d'ací, el nostre més sincer reconeixement a aquestes dues persones, que allà en terres
franceses van saber reconèixer-les com LA ELITE del nostre esport. Esperem i
desitgem que aquí també se'ls reconegue.
Ens anem de Chamonix
amb la intenció de tornar, alguns amb mes intenció que uns altres......eh?
Ruben.
i l'últim lliurament d'aquesta guerra......
Gràcies a la gent de Benicassim Runners per acollir-nos en la seva expedició. Un plaure compartir aquesta setmana amb vosaltres.
Gràcies a Eladi i Tico, per tota l'ajuda, com sempre de 10.
En aquesta ocasió hem volgut incloure en la crònica la batalla del nostre amic Victor Bernad. Havia fet part de la carrera amb Paco i després de la seva proesa, crèiem que havíem d'explicar-ho.
Grande Victor!
Paquito, què més podem dir??? Als seus peus!! formes part de l'ànima del GR33.
Tal vegada la gent es quedi amb la vostra faceta esportiva, nosaltres ens quedem amb el que sou com a persones.
+21.23.42.png)
Enhorabona als tres i el proper 29 de setembre, en la Cursa Entreparets de Vilafranca, els tindrem de nou participant per finalitzar la Lliga i aconseguir un any més gran resultats en aquesta competició!
