UNA CSP115 ÉPICA

El tio Vicent ens envia la seva experiència viscuda en la CSP-115. En estes breus línies vol compartir amb tothom les seves vivències....Gran relat....."agafe-vos els maxos" si algun any fa el Tour dels Gegants o algo paregut......Què gran eres Vicent!!!

Bé, ja tinc la primera cursa de més de 100 km. per muntanya a la saca. I aquesta ha segut de les bones, de les que tenen valor doble. Molt dura ja no per el circuit, que al ser en casa el coneixia a la perfecció, sino per la calor que vam tindre que soportar. Ni en ple estiu he disputat mai una cursa en les condicions en les que vam córrer el dissabte. Crec que la recordaré durant molt de temps com la cursa més dura que he fet fins ara.

Més dur que açò, només potser l’extrem totalment opost, amb unes condicions com les que es van donar, en la que molts recordem com la MiM de l’aigua, al 2008. Aquella a més de dura, va ser una aventura total.

Jo he tingut la “sort” d’haver disputat les dos, jejeje.

M’he passat tota la planificació per aquesta cursa entrenant amb gairebé gens de calor, i les últimes setmanes l’oratge estava sent més bé fresquet. El cap de semana anterior a la cursa, recorde haver entrenat tot el cap de semana amb fresca i amb aigua. Però a partir del dilluns de la setmana pasada, va entrar l’onada de calor que ens va castigar de valent el dissabte.

Així que, durant la setmana, ja es veia vindre la que se’ns cauria al damunt.

Lo més inteligent en aquestos casos, i més per a una butifarra tant llarga, és eixir en un plantejament conservador. Però després d’entrenos, tests, numerets i previsions de temps, pareix que un es resistisca a eixir amb aquest plantejament.

Diego buscant als corredors....per darrere Diego!!!

D’aquesta manera, i conscient de que quan isquera el sol tocaria amollar el pistó, vaig sortir de les pistes de la UJI intentant complir les millors previsions de temps que tenia. No veía la cosa clara, però…… I així va ser. Vaig arribar en el millor temps que tenia previst a La Pedra, però camí de La Bassa de les Oronetes ja li vaig llevar un pelet de ritme. Així vaig aguantar fins a Les Useres, on vaig arribar en 3 hores clavades. El ritme era còmode, però la calor feia que el desgast fos un poc massa.

Vicent darrere del 3er classificat al pas per Les Useres

L’ambient en varios punts de la carrera era espectacular. Cada any la MiM arrastra a més gent. I si aquest any li sumem la CSP, açò fa que les 2 proves hagen alçat una expectació impressionant. Els passos per Borriol, Pedra, carretera de Moró, Oronetes i Les Useres estàven abarrotats de gent.

Camí de Les Torrocelles va ser on “Lorenzo” va començar a castigar de valent. Damunt aquest és un tram on no hi ha ni una ombra que et resguarde. La deshidratació era important. Quan et mires les cames i les veus completament banyades, és que fa molta, molta calor. I això és lo que estava passant.

Vicent, concentrat, amb un objectiu clar....S.Joan!!

Però bé, un pelet menys de ritme, una bona refrescada a l’abeurador del Mas d’Avall, i cap a Les Torrocelles. Ací hi havia molta gent d’Atzeneta veient la cursa, i els seus ànims fan que puges del barranc fins a l’ermita en els pels de punta. Quan vaig arribar ací, com sempre faig, siga entrenant o competint, vaig tocar la campana. Més d’un deguera pensar…”no està zumbat este ni rés”.

A partir d’ací, el plantejament va canviar radicalment. Es tractava d’oblidar-se de les referències i de les previsions de temps per complet, i centrar-se en acabar i en la posició.  En eixos moments era quart, a poc més d’1 minut del tercer.

El tram entre Les Torrocelles i Atzeneta és molt corredor i còmode. En aquest tram vaig començar a tindre problemes per a ingerir els aliments sòlids que portava. A dures penes em vaig menjar uns mossos de pastís que portava, però abans d’acabar-me’l, el vaig tirar. A més em costava trotar costa amunt en trams on amb comoditat haguera tingut que ser capaç de fer-ho. Però bé, camí d’Atzeneta, el meu poble, i amb el pensament de que allí veuria per primera vegada al meu fill Jordi, i que segur que l’ambient seria també espectacular, aquestes adversitats pareixien més fàcils de portar.

Mare, i quin “subidón” només entrar als carrers del poble. A la placeta de Loreto ja hi havia un grup de dones animant. Passant per el carrer del mercat lo mateix. I una vegada vaig girar el cantó del carrer al final del qual estava el control, se me van tornar a posar els pels de punta. ¡¡ Quanta gent hi havia animant !! I quan estava a meitat carrer el “subidón” es va multiplicar, en veure dos homenets corrent cara a mi. Quina alegria, el meu fill i el meu nebot Victor, que van córrer amb mi fins al control. Allí tornàven a estar, com tot el dia, el meu equip d’ajuda (Mireia, Diego i Lucas), els meus pares, el meu germà amb els altres 2 nebots, molta gent del poble, …… Passar per el teu poble en una cursa d’aquestes on les sensacions i les emocions es veuen multiplicades per multitud de factors, és algo indescriptible. I mira que jo sóc poc donat a emocionar-me i em costa expresar les meues emocions.

La cantera del GR33-TOTTRAIL. Gran moment per a Vicent
ahí es passen tots els dolors i patiments...encara que
despres tornen.....

D’Atzeneta a Culla vaig patir de valent, sobretot del control dels Molins fins a Culla, fent mil pensaments negatius, inclús amb intencions d’abandorar. Però no podia ser, no havia entrenat per això i no podia defraudar als meus, sobretot al meu fill.

I va ser arribar a Culla i tot va canviar. Les sensacions van anar millorant, encara que el tram en el que baixàvem una altra vegada al Riu Monlleó i la pujada de després cap a l’ermita de Sant Bertomeu també va ser duret. Allò pareixia una caldera.

Gran equip per a un gran resultat. Era difícil fallar.

Al poc d’eixir del control de Sant Bertomeu, de cara a Vistabella, es va ennuvolar i va començar a ploure. Es va arreglar el dia i d’ací fins a meta, encara que el cos ja estava castigat, almenys vam tindre un oratge benèvol, que va fer que el patiment fos més fàcil de soportar.

I així, després de 13h20’ de batalla, per fi arribava el moment més esperat del dia. Encarar la recta de meta agafat de la ma del meu xiquet. Els dos amb una bona sonrisa i plenament satisfets de lo aconseguit, una 4ª posició a la general que ni el millor somni haguera imaginat.

el premi. Hi ha un motiu millor per a fer 115 kms???

I ara, a seguir entrenant per a pròxims reptes.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEE !!!

tota la crónica i mes fotos al blog de Vicent.