C.M. GR-33

C.M. GR-33

jueves, 11 de octubre de 2012

Campionat d'Espanya de Clubs by Silvia Sos

“Des de que me vaig alçar sabia que seria un dia especial. Independentment el que ferem dins la cursa, no dubtava que l’equip viuria un dia de companyerisme, de rises, de xerrades… en definitiva… de bon ambient!

Després de participar en el Campionat Autonòmic de la Comunitat Valenciana per clubs, aquesta cursa era la segona de la temporada on el xip de competició individual despareixia per donar lloc al treball en equip. I aixina vaig afrontar la cursa.  Era “conscient” que no aplegava al 100% de les meues possibilitats i no seria una cursa fácil… però l’objectiu principal era ajudar l’equip en la mesura que fora possible.

Fins el Sant de la Pedra, més o menys vaig prou bé de sensacions, però sempre donant-ho tot… i potser amb por de “petar” en algún moment, però valia la pena intentar-ho i arriscar-se. Una posició davant o darrere en aquest tipus de campionat és molt important per a l’equip… així que la meua idea era anar sempre al que el cos m’anava demanant.

A l’avituallament de l’Anogueret vaig arribar algo tocada, però pensava que eixa baixada fins el km 15,5 on començava la pujada al Castell, m’aprofitaria per recuperar un poc. Però no va ser aixina… vaig arribar molt justa de forces però gràcies al recolçament de Diego amb les sals, i Alberto ajudant-me a controlar la respiració, vaig poder continuar, al principi molt xino-xano… fins recuperar-me un poc i no tirar la toalla!! És ben cert que si no arribe a estar lluitant per l’equip tal vegada haguera baixat els braços. Però pensava en la gent de l’equip que anava per davant i que estava lluitant pel mateix objectiu, pensava en Xari, que havent fet Cavalls de Vent, i lo tocada que podría anar venia per darrere sense deixar de lluitar, i sobre tot per la gent que ens va acompanyar tota la cursa en diferents punts per donar-nos eixa espenta que necessitavem i confiaven en nosaltres… per tots ells, valia la pena patir.

I fins meta, vaig intentar donar el 120% o més, patint, sofrint com mai crec recordar que ho he fet en cap cursa, intentant mantindre eixa cinquena posició no individual, sinó una cinquena posició del meu equip… I tot eixe patiment, no el canvie per res, quan entrant a les pistes, a 200 metres de meta, m’esperaven els meus companys, els meus amics d’equip per donar-me eixa última espenta i fer-me vore que tot eixe patiment havia valgut la pena i és més… ho tornaria a fer!!

Gràcies a tot l’equip… per fer d’aquest somni una realitat!!!!”

No hay comentarios:

Publicar un comentario