Per a fer el 10 mil, vaig a negociar amb Lola. Necessitava una escapada, sentir-me lliure. Estava cansat, tal volta de tota la temporada, i plantejant-me si plegar veles i deixar-ho tot.
Lola em va donar permís. Un dia, un dia de llibertat. Ho tenia clar, i per sort, vaig veure al capo del Penyagolosa, el tio Peris.
JO: Vicent, fem un penyagolosa el diumenge?
V.P.: això està fet!!! i per la canal, que encara no t'he portat per allí
JO: Tope gama.
La idea era allargar dues setmanes més l'entrenament, però el cap de setmana, tenia via lliure. i no anàvem a forçar més la màquina, que estava prou tocada.
Allà que ens anem, el tio Diego, Vicent Peris i jo, a fer el que ens agrada, ens motiva, ens fa sentir be. skyrunning pur, córrer aprop del cel.
Unes foticos per a que vos entre un poc d'enveja....
 |
| aon està l'asfalt? El veus? et fa falta? |
 |
| les cadenes!!!!! uaooo |
 |
| Vicent Peris, "l'amo" del Parc del penyagolosa |
 |
| Pensant en que fer....Deixar de correr?? d'ahi dalt tot es veu mes clar. |
Ja havia gaudit d'un gran dia, el que necessitava, i havia pres una decisió. Deixar de córrer? Mai... Tinc uns grans companys, un gran club i per sort, molts llocs per descobrir....aixo si, a la muntanya tio.
10K ALMASSORA
Bé, si vaig arribar a fer este 10k, va ser per vore com estava de motivat i il·lusionat el meu amic Diego, perquè jo, arribava molt "tocat" a ell.
La idea era molt xula, semblava mes una utopia que res, però estava content, i amb ganes. A mes, creia que ho podíem fer. Anàvem a eixir a fer 37' (cagatelorito)
Vaig calfar molt be, amb temps, i en aquest cas, no vaig fer pipí (be, si que vaig fer una vegada) però la dels 10' abans, va ser popó. Estava més nerviós del que es normal amb mi. Pressió?, no se, però dins de mi anava accelerat.
Eixim prou ràpid...però vaig be, molt be diria jo. Amb una planta de keniata total, tallant el vent, simplement, anava impressionant, a un ritme descomunal....
primer 5 mil: 3'27''-3'29''-3'34''-3'34''3'39''. jo anava content, no patia, i cada vegada que pitava el garmin, el mirava i flipava en colors...També es veritat que una veueta dins del meu cap, va començar a riures, i a dir-me "es prepara una petada multicolor, una mascleta de llum i color"...jo no entenia que volia dir. La maquinaria anava a tope, cap, ment, músculs, tots a una, i com sempre, Diego vinga parlar, animant-me, a mi i a tots els del costat.
 |
| Pareix la final de 1.500 de les olimpiades del 92 |
arribem a uns dels millors moments de la prova. Avituallament, agafe una botella, la buide un poc i veig algo que no es normal. Els dos fils de la sabatilla no estan nugats amb un perfecte llaç de doble nuc. Me faig una auto pregunta:
JO: No m'he nugat la sabatilla
El meu cap: juju
JO: Osti que faig??
El meu cap: Tira meló, tira.
Li dic la noticia a Diego, em diu si parem, li dic que si, però en meta. A fer la ma, cavall i picador.
el meu cos comença a experimentar símptomes prou estranys....
segon 5 mil: 3'44''-3'39''-3'50''-3'56''-3'48'' i els ultims 183 metres que em marquen en el garmin a 3'18''.
Algo comença a fallar en el meu cos. No m'agrada però son uns símptomes tal com els que vos contaré a continuació.
1.- comença a no agradar-me el estar allí.
2.- comence a no creure amb mi. Busque motivació.
3.- Les cames s'estan engarrotant. Tire de cap. Busque mes motivació
4.- ara si, el cap no funciona, està en vaga, per les retallades.
5.- Tire de Cor. Funciona, passen 5' i ja no funciona...Busque en el mes fondo de mi...
6.- però si no soc creient. Tira Diego, a mi no me queda res d'aon tirar. Diego es caga amb mi. i jo intente no morir.
Diego em diu que disfrute, queden 3 kilòmetres i senc una veu dèbil, que em diu, "va que ja està" "disfruta" "disfruta", "va ara no pares" . Vull matar-lo, no porte pistola, però vull matar-lo. Disfruta??? de que de vore com morc?? de vore com arribe caminant?? estamos locos??
Però em fa pensar, i pense que té raó, pense en tot el que he patit, entrenant, matant-me fent series, canvis, histories d'asfaltero. I em ve al cap com de contenta estava Lola desprès de la mitja d'Algemessi.
I sobretot, vaig pensar en les voltes que havia vist als meus companys de club, uns cracks tots ells, patint per aconseguir un resultat satisfactori. Estava clar, no ho regalen que deia aquell. Qui vol algo, té que lluitar, té que treballar, jo ho havia fet. Tenia que morir ahi !!
a la fi....37'21 MMP, i baixant 23'' el temps de Valencia de feia un mes.
Cride a Lola , em diu que soc un crack. Estic content, perque la gent que em rodeja està contenta en el que ha fet.
Ací es tanca la meva etapa asfaltera. Les meves marques??? si, evidentment gracies principalment a Lola Peñarrocha, per aconseguir el que ha fet amb mi, i com no, a Diego, perquè m'ha fet traure en una cursa el que jo no soc capaç de fer. Crec que els dos creiem més que jo amb les meves possibilitats.
 |
| mira como me he quedao! |
No hay comentarios:
Publicar un comentario