La carrera de
Castro era per a mi una proba de foc per vore com estave el meu genoll, cursa
molt bonica, de les que me van a mi, per el desnivell no per els kms…, amb
continues pujaes i baixaes tecniques les quals fiquen a cadasqu al seu lloc si
en els primers kms de pista te pases de ritme…
Vaig començar
molt nerviosa, amb un ritme un poquet alt, pero pronte vaig vore que lo
important no ere com començare sino com acabare i vaig baixar el ritme, me van
passar dos xiques com a llamps, pero jo a la meua, a la marcheta, 5 km de pista picant amunt
fins al primer control, asi venia la primera pujada per senda, i vaig començar
a pujar rapidet, passant a molta gent fins ficar-me primera de les xiques i amb
una motivacio increíble, pero abans de coronar i començar la baixada, me va
passar la que seria la guanyadora de la cursa, a partir d’ahí, tocaba mantindre
la posicio, apretant en les baixaes i aguantant el trotet en les pujaes.
Recorde quin
plus de força vaig tindre quan en un punt vaig vore a David donan-me anims,
crec que me van pujar les pulsacions, jajaja, pero tenia que centrar-me i
seguir la cursa amb molt de cap, ja que les baixaes tant técniques anaven fent
mella en mi, no tant com les pujaes les quals les anave fent passant a molta
gent, i ja en l’ultima baixada ja vaig vore el poble, ja no quedava res, quina
emocio, primera cursa despres de la lesio, amb un mes sense poder correr i alli
estava, amb una segona posicio que me va saber a gloria, pero lo mes important
va ser que la lessio ja estaba olvidada i que despres de molt de temps habia
tornat a somriure en la montanya, algo molt important per a mi, perque habia
tornat a disfrutar del que mes m’agrada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario