C.M. GR-33

C.M. GR-33

viernes, 25 de enero de 2013

GR10 Xtrem by Lucas Boix


Encara recorde el que em va dir Paco abans de ficar-nos en la línia de sortida: “tant de temps esperant el GR-10 i tant d’entrenament i ja el tenim ací” i jo li vaig respondre “tantes coses i mals de caps i ja s’ha acabat, ara toca disfrutar”.

Feia estona que ho teníem tot a punt: motxila, frontal, maniguets,….. i desde feia varies setmanes que l’estratègia estava clara: Paco i jo participaríem en la modalitat de parelles i Vicent en l’individual.

Ens situem baix de l’arc de sortida i amb el compte enrere de Miquel Jiménez (CxM)….. a bufar!!!

Els primers metres transcorren per asfalt. La gent corre molt ràpid, però tots es van vigilant. Nosaltres tres, Vicent, Paco i Lucas, anem dient alguna broma i controlant al personal que es llança a velocitat asfaltera de cara al Casino de MontePicayo (si no recorde malament Vicent ens va cantar que anavem a uns 3’35’’ el quilòmetre. ¡¡ Quina locura !!)

Ens posicionem en el grup capdavanter però sense perdrè el seny, sense “calentar-nos massa el morro”. Entre les primeres sendes i camps de tarongers ens quedem en solitari Paco i jo, en un segon grup. Vicent ha anat a aguaitar que es cou per davant, vigilant uns metres darrere  del cap de cursa.

Passem per la trepadeta de Penyes de Guaïta, i seguim devorant camí fins que arribem a Segart, on el nostre company i amic Títin ens canta que anem dintre dels 20 primers.

A Segart, a Paco i mi se’ns ajunta Juanjo Larrotxa, gran corredor murcià amb un 3er lloc a la CSP-115 de 2012. Juanjo ens fa de guia fins als peus de la canal del Garbí, on li vaig demanar pas i, aprofitant una de les nostres millors qualitats (fer el cabra), vam fer una ràpida ascensió vertical pel tram més tècnic de tota la cursa, amb pasos de cadena inclosos.



En aquest punt, ens tornem a agrupar amb Vicent, que amb molt de coneixement ha deixat al grup capdavanter que anava pegant-se foc des de l’inici de la prova. I ens tornem a dir: “tots els que van per davant no arriben, té que haver alguna petada”.

La nostra sorpresa fou que a l’eixida de la canal, i després de que Paco es pegara el “pinyo de la cursa”, deixant-lo magullat per a la resta d’aventura, ens reagrupem amb el grup perseguidor on es troven corredors de Portugal, Andorra, Catalunya i algun despistat. Nosaltres seguim el nostre ritme. Ritme que apreta però no ofega. Vicent és el nostre gran aliat a partir d’aquest tram.

Senda ràpida i disfrutona la que ens porta fins a la pista forestal de Serra, al final de la qual es troba el segon avituallament.

En aquest punt és moment de tornar a reomplir bidons, camelback, gels, barretes….cadascú ompli el depòsit amb la millor gasolina per seguir devorant quilòmetres. Ens esperen Enric, Paco, Pep i Mònica (companya del gran Toni Calderón) i comenten que va un grup de tres al davant amb Gabriel Valero, Cuenca i el Toni Calderón.

Eixim de l’avituallament, sense ofuscar-nos en qui està per davant, i quant de temps ens duen. El que ens importava era seguir el nostre ritme i la nostra estratègia. Anem complint els temps de pas que ens havíem proposat, per a la segona part de la cursa poder ficar-li una rosqueta més a la maquinària.

De Serra a Gàtova el recorregut s’ha modificat respecte de les edicions anteriors, augmentant el seu recorregut en 6 km. i +400 mts. Aquest tram l’afrontem els tres components del GR-33 TOTTRAIL en companyia de 3 ó 4 corredors més. És el tram més llarg de tota la cursa sense avituallaments, uns 25 quilòmetres, on l’organització ha disposst un punt d’aigua a falta de 10 quilòmetres per a Gàtova. Aquest tram és el més subrealista de tota la cursa, contem acudits, cantem, fem broma, Vicent ens fa una foto i l’envia per “wasap” i Facebook..…Va ser molt divertit…crec que el millor era vore la cara de sorpresa dels altres companys de viatje, jejeje.

Arribarem al Tristan, i d’ací al punt d’aigua, on li ficarem un poc més de xispa al ritme. Aquesta “vidilla” en el ritme va fer que ens quedarem asoles “l’esquadró”.

A falta de 5 quilòmetres per a Gàtova, al quilòmetre 44 de cursa, es reenganxa amb nosaltres Larrotxa, que s’havia despenjat a la Canal del Garbí i fins aquest punt no havia pogut contactar una altra vegada amb nosaltres.

Arribem a Gàtova, on hi ha un ambient espectacular. Els aficionats i amants de les curses de muntanya fent fotos. Els nostres avitualladors, els incombustibles companyers de batalla, Paco i Enric, ens tenen preparats totes les “delicatessen per a seguir en la brecha”.

Ara és el moment del gran Paco. La meua responsabilitat era arribar a aquest punt, duguent un ritme sostenible, sense desgastar, “ràpid” i amb coneixement. Ara era el momento de ficar-nos les orelleres d’ase.
Eixim de l’avituallamnet en 5ena, 6ena i 7ena posició. Larrotxa s’ha adelantat uns metres i va quart. La punta de llança de la cursa, Valero, Cuenca i Calderón, han passat per aquest punt de control en eixe ordre i amb una diferencia d’uns tres minuts entre ells.

Ens enfrontem al tram, Gàtova-Montemayor, on si les cames estan fresquetes i el cap ens respecta, podem fer molt de mal. Tram molt corredor, pistero, on hi ha que imposar un ritme matxacon, però sense perdre el seny. L’esquadró funciona a la perfecció. Paco encapçala el grup, marcant el ritme matxacón, darrere Vicent i jo fiquem el seny, el coneixement, i anem regulant la velocitat de Paco. Plou i comença a fer vent gelat.

A falta d’uns 6 quilometres per al control de Montemayor, ens trobem amb Toni Calderón, que ens diu que porta una bona “pàjara”. L’animem per a que ens seguisca, per a que no decaiga, perquè està al tram més pestós de tota la cursa, però ens diu que no pot. Ací ja comencen a veure’s les senyals d’un dels grans incendis de l’estiu, que va devastar gran part de la Serra Calderona.

Arribem a Montemayor, aprovisionament ràpid de queviures, la gent fent les fotos de rigor i ens diuen que el segon acaba d’eixir d’allí fa  2 minuts escasos.

Enfilem la pista forestal, amb la frase de Vicent en el cap: no perguem el cap, anem en coneiximent.

Sí, eixa es la frase però no ens hem llevat les orelleres d’ase. Ara inclús, en algún moment, cantem la BSO de la cursa (The Trooper, Iron Maiden). Paco fa el sò del senglar. La motivació la duem pels núvols. Som conscients de que estem fent molt bona cursa, que estem funcionant amb molt de cap, i lo millor és que estem funcionant com a equip.


De Montemayor a Sacanyet, és un tram molt corredor, però els  70 quilòmetres ja pesen a les cames. Sendes cremades i arbres calcinats que ens acompanyaran fins al proper punt de control, Sacanyet.

En un moment donat, divisem a Cuenca, ràpid corredor d’Albacete, que va en segona posició. Vegem que el seu ritme no és fluid, no va còmode. Nosaltres amb el cap cot i el ritme matxacón anem a la caça i captura d’ell. Ens acompanya Larrotxa desde Gàtova, convidat d’honor a l’esquadrò. Abans de Sacanyet, agafem a Cuenca. El saludem i animem però va prou tocat.

Arribem a l’avituallament, Sacanyet. Jo necessite ficar-me els guants. El fred ja feia estona que estava castigant-nos. Repostatge ràpid. Enric i Paco ens diuem que apretem el cul, el primer ha eixit 5 minuts davant nostre.

Ens preparem i a córrer. Vicent va un poc més pesat de cames. Pareix que li coste seguir el nostre ritme. Paco té clar que tenim que intentar agafar a Gabriel Valero. Jo intente aguantar el seu ritme però el fred i els quilòmetres fan que les cames em demanen clemència.

Ara és quan hi ha que traure el que queda. Vicent s’ha despenjat. Paco i jo anem fent feina. En la pujada a la Bellida, on fa un fred que “mata esquimals”, encara duem a Larrotxa a roda. Per a intentar despenjar-lo, Paco l’estira en varies ocasions fent que aquest gran corredor intente seguir-lo. Paco més fort i conscient del que està fent, li fa la goma varies vegades, fins que a falta d’un quilometre per a les antenes, jo l’adelante deixant-lo clavat. Al pas per la Bellida Miquel Jiménez ens canta que duem a Valero a 3 minuts. Paco i jo no diem res. Mirada a la senda i seguim cap a Canales.

A Canales, a falta d’uns 8 quilòmetres per a meta, fem l’avituallament més ràpid de tota la cursa, sempre gràcies a Enric i Paco. Estos ens diuen que apretem les dents, que tenim que intentar-ho. Eixim de l’avituallament, Paco i jo xarrem, ell diu que hi ha que donar-ho tot, jo li dic que no puc pujar el ritme, les cames les tinc rebentades. Ell em recorda el nostre compromís: lluitar pel podi en parelles i que en el cas d’optar al pòdium de la general podríem trencar la parella.

En aquest moment de la cursa anem 2ón i 3er. Ell em diu que no va a trencar la parella i jo li dic que no baixaré el ritme, que tenim el nostre objectiu aconseguit.

Fins a Andilla no baixem el ritme i Paco va controlant per si Larrotxa ve per darrere. Jo només mire endavant. Pasem per Andilla, última rampa trencacames abans de La Pobleta. Vegem a Juanjo Larrotxa a uns 500 metres de distància darrere nostre.

Ja ho tenim fet. Recta de meta. Disfrutem d’una cursa ben plantejada des del principi i millor rematada al final. Ens abracem. Pell de gallina. Mugrons de punta. Perletes als ulls.

Creuem l’arc. Fotos. Abraços amb els nostres companys de viatje Enric i Paco.

Uns minuts després arriba el nostre gran amic Vicent, darrere de Larrotxa. Gran cursa de Vicent, després d’haver coquetejat una altra vegada a l’alt de La Bellida, amb els fantasmes del fred de Cavalls del Vent. Avui els ha vençut.



Hui, 19 de gener de 2013, hem triomfat com a amics i com a equip. La feina ben feta al final dona resultats.


3 comentarios:

  1. Enhorabuena, una estupenda crónica y una estupenda ultra en todos los sentidos. Fué un placer coincidir en la ducha con vosotros (no penseis mal), eso de ducharse con los máquinas y compartir comentarios de la carrera no está al alcance de nostros los mortales a nos ser que abandonara como lo hice yo. Un abrazo nos vemos en la siguiente y espero que un poco mas tarde.

    ResponderEliminar
  2. Molt bona crònica, Lucas, en donen ganes d'entrenar més i tornar a fer el GR10, que després de tres anys, dos finalitzat i un retirat, aquest any no podia anar-hi. M'has provocat perlestes al ulls com dius, he compartit les emocions de les vostres vivències, sou uns crack's, i m'encanta com viviu el ultres, orgullós de ser boixet, un fort abraç. Francesc Boix.

    ResponderEliminar
  3. Lucas, m'ha encantat llegir-te i he corregut un poc amb tu, m'has fet viure la teua cursa. Molt bona la teua crònica. Gràcies per compartir tantes emocions. I per molts anys més, que hui és el teu aniversari.

    ResponderEliminar